NadaR o no Nadar?

...del grec, φως phos ("llum"), i γραφίς grafis ("disenyar" "escriure")...dissenyar, escriure amb la llum...
Fotografia!

He observat bé lo que fa la teconologia?...avui dissabte m'he topat amb una exposició per pura casualitat ple de retrats de Nadar, que no té res a veure amb la natació, que aguda que estic, sinó amb lo fotògrafo francés, Gaspard Félix Tournachon. Gran fotogràf del segle XIX que m'ha donat l'oportunitat de descobrir quin era el rostre d'Offenbach...

ho trobareu surrealista, però mai me l'havia imaginat, mai havia sapigut quina cara tenia, escoltava La Barcarola, i m'omplia de felicitat les composicions d'aquest home tan graciós físicament. I tot després de veure una mica de Kafka i recordar Praga, en l'excursió que vam fer quan anavem a l'institut...ja pujaré més fotos, que una bona blogger mai deixa el seu ofici a mitges.

De moment a gaudir de Nadar!...i com a últim apunt, pels més mandrils, comentar que és l'inventor de la foto-entrevista que es tractava de sotmetre al retratat o retratada a preguntes sobre ell/a i la seua carrera, per tal de treure el seu caràcter en les fotografies, ja que l'entrevista era simultània a la sessió fotogràfica...

type="application/x-shockwave-flash" quality="high" scale="noscale" salign="l" wmode="transparent" flashvars="site=widget-be.slide.com&channel=504403158265572798&cy=be&il=1" width="400" height="300" name="flashticker" align="middle"/>

...Mooon river...

Qui sap quin és lo riu de la lluna...

Vinc d'una festa...primer cop que escric el blog en aquestes condicions, però m'impulsava el desig de visionar la fantàstica Audrey Hepburn demà al matí quan el consultés...no hi havia més remei que recordar el seu cant, a la finestra, en l'escena de Breakfast at Tiffany's.

Quans records...com diria la més que venuda Maria de la Pau Janer, la memòria és selectiva i s'entreté a fer burla d'aquelles qui s'entesten a recuperar-la!

La meua selectiva memòria remarca una escena que internet no me permet recuperar...me dóna errors, així que passarem a veure aquesta actriu, amb la BSO de la película de la mà de Henri Mancini...

i recordarem entre altres, a Dos a la carretera, Sabrina o el seu fabulós paper a My Fair Lady...

http://www.youtube.com/watch?v=GXetwWjLzYQ

La vaca cega

Topant de cap en una i altra soca,

avançant d'esma pel camí de l'aigua,

se'n ve la vaca tota sola. És cega.

D'un cop de roc llançat amb massa traça,

el vailet va buidar-li un ull,

i en l'altre se li ha posat un tel: la vaca és cega.

Ve a abeurar-se a la font com ans solia,

mes no amb el ferm posat d’altres vegades

ni amb ses companyes, no: ve tota sola.

Ses companyes, pels cingles, per les comes,

pel silenci dels prats i en la ribera,

fan dringar l'esquellot, mentres pasturen l'herba fresca a l'atzar...

Ella cauria.

Topa de morro en l'esmolada pica i recula afrontada...

Però torna, i baixa el cap a l'aigua i beu calmosa.

Beu poc, sens gaire set.

Després aixeca al cel, enorme,

l'embanyada testa amb un gran gesto tràgic;

parpelleja damunt les mortes nines,

i se'n torna orfe de llum sota del sol que crema,

vacil·lant pels camins inoblidables,

brandant llànguidament la llarga cua.

ajustament de comptes!

...se desarrollaba por voluntad de una de las partes -el desafiante- para lavar un insulto a su honor...

Duelo!

...ceges, suïsses...com devien ser les vaques? Feu les vostres votacions al respecte...aaaa...joijoio...per aquí fan un afegitó: la vaca que riu, què em diu?

No es tractava de que Pere Quart vulgués matar a Joan Maragall, sinó que només buscava la "satisfacció"...

Acá està la suïssa:

VACA SUÏSSA (Pere Quart)

Quan jo m'embranco en una causa justa

com en Tell sóc adusta i arrogant:prou, s'ha acabat!

Aneu al botavantvós i galleda i tamboret de fusta!

La meva sang no peix la noia flaca

ni s'amistança amb el cafè pudent.

Vós no sou qui per grapejar una vaca,

ni un àngel que baixés expressament.

Encara us resta la indefensa cabra,

que sempre ha tingut ànima d'esclau.

A mi no em muny ni que s'acosti amb sabre!

Tinc banyes i escometo com un brau.

Doncs, dit i fet! He pres el determini,

l'he bramulat per comes i marjals,

i no espereu que me'n desencami

ni la llepolia d'un manat d'alfals.

Car jo mateixa, si no fos tan llega,

en lletra clara contaria el fet.

Temps era temps hi hagué una vaca cega:

jo sóc la vaca de la mala llet!

Un pan!!

...per què doncs un pa? és que ningú sap quin gran esdeveniment està a punt de succeir?

...estem en la plena crisis del pa, ja que mengem 35% menys de pa que ara fa un segle...només 57 kilos de pa a l'Estat espanyol...ecsss...I treuen varietats i varietats fins a arribar a les 135...

Per això cal fer Mundialsss....i preliminarssss....

Lo proper dilluns 11 de juny...s'inicia la Segona Copa Luis Lesaffre, eliminatòria Llatinoamericana de Mestres Panaders. Us enrecordeu del Gran Sushiii?¿?ooooo...quines carns arrebossades que feia...doncs ara anem a descobrir l'art dels panaders, on la Selecció Argentina estarà representada en tres categories: especialitat pa baguette, categoria artística i en bolleria.

Los panaders primer s'enfronten en una sèrie de probes que inclouen un programa de fabricació de baguettes, pans i bolleria i el programa de lliure realització d'una peça artística decorativa...

mmmmm....que bé que sona...i m'anticipo al fet, perquè lo dilluns ho veuré en directe...

Totes les seleccions a per la Copa Mundial de la Panaderia (EUROPAIN 2008) que es disputarà a França l'any que ve.

Coli-k?...

...Colifatos del Mundo Uníos!!! Primer Encuentro Mundial de Radios Realizadas por Usuarios de Salud Mental...

Ahir fou més que sorprenent...no hi ha paraules per expressar allò que se sent quan et sents l'estranya en el món, quan estàs rodejada de gent a qui la societat tracta com a diferents, i en aquell moment ets tu la diferent, perds l'hegemonia i ets sents més que fantàsticament perduda en un mar que no t'és habitual i et sorpren, descobrint noves percepcions, noves subjectivitats...

Itàlia, França, Suïssa, Brasil, Xile, Argentina, Catalunya...una mica de cada lloc per compartir experiències entre persones que utilitzen la ràdio com a instrument de recuperació i promoció de Salut Mental, Clínica i Comunitària.

I tot organitzat per la Radio La Colifata, la primera ràdio en el món en transmetre des d'un neuropsiquiàtric. Nascuda el 1991 ha sigut la font d'inspiració pel sorgiment de múltiples experiències al planeta.

Inimicus populorum

...del llatí inimicus, no és necessàriament un rival o agressor...
enemic!

Més i més fred...ja estàvem a dimecres a la nit i més que el fred, era la son la meua pitjor enemiga...i al teatre em va embolcallar de tal manera que redueix la impressió de la primera part d' Un enemic del poble, d'Ibsen. Estic amb l'Ibsen o contra l'Ibsen?

Evidentment que estic amb ell...en aquella ciutat on la pau es veu alterada pel descobriment de la contaminació de les aigües del balneari, negoci del poble i atracció de turistes. Quan un dels doctors del balneari ho anuncia i es preocupa per salvar el poble, el poble el considera un enemic..res més a prop de la ralitat..dels nostres dies, on els autèntics amics del poble són titllats com enemics d'aquest, fins i tot pel mateix poble que a vegades sembla que no entengui res, o que no ho vulguin entendre. Acá, en l'obra teatral, Ibsen ens mostra les idees contraposades del bé i el mal.

Trastorna el cor, hi ha moments d'allò més sublims, es veu un heroi que pot dur a terme la revolta i et fiques a la seua pell, i et sents com cada dia quan intentes activar un nou front i la gent et dóna l'esquena, quan et mous pensant en els altres i aquests altres et desprecien...Ningú enten res?

...UuUuUuHhHhHh...Vampisol!!

...monstre que sobreviu xuclant la sang humana o animal, és un paràsit amb forma humana. Sovint té la capacitat de transformar-se en altre formes, sobretot la de ratpenat...
Vampir!
...es feia fosc, era un dilluns qualsevol, com qualsevol altre dia, ple d'activitats culturals...però el ferd era una constant no tan dominant acá a Bs As Capital Federal, i just aquell dilluns si que se't gelava el cos. Això feia que tothom es desdis dels plans que tenia fets per aquest dia i decidís marxar cap a casa al costadet de l'estufa, per estar ben calentetes i calentets. Però jo no!Jo em resistiria al fred que tan estimo i em dirigiria a la Facultat de Socials per veure Vampirs a la Habana, un film d'animació del 1985 de Juán Padrón.

Els vampirs de tot lo món es disputen la pòssima revolucionària, Vampisol, que els hi permetrà passejar-se sota la llum del sol. Hi ha dos clans: els mafiosos ianquis que la volen destruir per continuar amb la seua red de locals nocturns amb platges artificials, i els vampirs europeus que es volen fer amb el Vampisol, per tindre'n el monopoli i forrar-se i fer-se una dentadura d'or ben relluent...Així, Pepito, el nebot del creador de la fòrmula serà perseguit per ambdos grups:

Qui es farà amb el Vampisol?

Sempre amb la raó per davant!

Originally uploaded by inuktitut9.

...el poderós mai no podrà treure raó de la seua força,
però natros sempre podrem treure força de la nostra raó, com diuen les tan encertades paraules del Comandante Marcos...
Mai ens podran robar la certesa de que tenim la raó i mentre tinguem la raó tirarem endavant!

Venç la voluntat!

Originally uploaded by inuktitut9.

...els caiguts mai ens abandonen...
qui negarà els torturats, si els seus malsons t'han despertat, els mars de sang són la realitat:
NO VENÇ EL TEMPS VENÇ LA VOLUNTAT!
ho aconseguirem si ens ho proposem i lluitem per la nova societat fermament sense cap mena de desviació...

Pau entre pobles, GUERRA entre classes!

Originally uploaded by inuktitut9.

...i la pau, no ens durà enlloc...com volem sortir d'acá mentre hi hagi pau entre classes?la pau només pot existir entre pobles, entre iguals, entre oprimits, però mai entre classes...no podem acceptar aquest poder i les aberracions viscudes a diari...la paciència arriba fins a un cert punt, cal dir GUERRA entre classes!

Desocupades?

Originally uploaded by inuktitut9.

...desocupats i desocupades...i és que aquella que està okupada ho està en una feina explotadora, que l'aliena, que li amarga la vida...per què no reestructurar la nostra vida i el nostre entorn?
No podem permetre que allò que per a nosaltres és treball, per al poder sigui la nostra okupació durant el temps lliure, per vèncer-los sense mitjans...

La victòria és nostra!

Originally uploaded by inuktitut9.

Unim-nos!
tots i totes plegades fent força...
quins traços i quina força del color que va més enllà de l'art com a qüestió decorativa...tornem a l'época romàntica i trobem així la figura del pintor polític, unit a la lluita per l'alliberament de classes...
acá presentem a Antonio Berni.

l'amour ou l'amitié?

...es mejor que se la lleve un amigo, es mejor que algun desconocido...
Mis palomas de Los Pakidermos

Definir l'amor, que complicat! Fins i tot per qui ha estimat o per qui pensa que ho ha fet en alguna ocasió, resulta pràcticament impossible, i és que quan parlem de sentiments les paraules ens queden curtes...no ens posarem romàntiques, però aquesta és una gran història d'amor...en que l'animal salvatge, Catherine, no es deixa robar el cor per por a sufrir. Serà com la Lulami de Breakfast at Tiffany's?

O potser com el seu gat sense nom...qui sap, de qui parlem. Però el que si està clar és que té poders que ningú li pot negar, ja que en cridar ja sigui al Jules o al Jim, els dos corren als seus peus...i que millor per il·lustrar aquest film que és tot passió amb la Jeanne Moreau corrent per davant d'ells:

...i va de drets humans...

...i va de drets humans...
Originally uploaded by inuktitut9.

Sessions interminables:
...mentre t'ofeguen amb la bossa de plàstic al cap que et produeix l'angoixa de l'asfixia, et colpegen per tot el cos, tirada a terra, en mans de cinc degenerats...insults masclistes i racistes contra les catalanes i catalans..
el suïcidi es converteix en una necessitat, però no tens res a mà...estàs aïllada, sola, sense cap mena de dret...és pitjor que la mort i ningú no en sap res...

alcohol, aclcohol, alcohol...

gran amic de la humanitat, avui reflexat en aquests dos artistes, perquè la segona part l'omple la cantant Edith Piaf...aquesta si, sortida dels "baixos fondos", filla d'una cantant de carrer i d'un contorsionista que deambulava amb el seu circ...Piaf les passà putes, perdó l'expressió, fins que l'amo d'un local es va fixar en la seua veu, tot caminant pels carrers de Paris. I sass!!Ja la té!

D'aquí a la fama...

De locals a locals, però amb una bona dosis d'alcohol a la sang i més tard creixerà la seua adicció a la morfina...iai, que sembla que enlloc de fer la carrera artística acaba fent la carrera ionqui dels artistes. No era la meua intenció, sinó fer un remembering, de petites dosis artístiques que m'havien corregut per les venes ara fa uns anyets. Com ara la mítica...Je ne regrette rien:

Non, rien de rien,non, je ne regrette rien!

Ni le bien qu'on m'a fait,ni le mal;tout ça m'est bien egal!

Non, rien de rien,non, je ne regrette rien!
C'est payé,balayé,oublié.Je me fous du passé!
Avec mes souvenirsj'ai allumé le feu!

Mes chagrins, mes plaisirs,je n'ai plus besoin d'eux!
Balayés les amours avec leurs trémolos,balayer pour toujours!

Je repars à zéro.

Bé de moment, paro per avui, però no us oblideu de La vie en rose...això si que és tendre, i la recordo al film de Sabina interpretat per la fantàstica Audrey Hepburn.

...afrancesada...mai!!

...versats en l'alcohol, grans estrelles ambdos, d'origen francés...

Lautrec i Piaf

Tot i que a vegades pugui semblar que em desvio cap al país veí i enemic, o sigui la France, només és per algunes motivacions artístiques, ja que més enllà d'això la meua relació és distant i més que distant. Bé, no m'he de justificar de res! Però fa dos setmanes vaig recordar al pintor cèlebre pels seus affiches (cartells), Toulouse Lautrec...

Vaig recordar que fa uns anys, quan aprenia a pintar a l'oli en el taller de la pintora lleidatana Isabel Paris, vaig fer la còpia d'un quadre d'aquest pintor. És més vaig copiar en dos ocasions un quadre seu en el que hi surt un gat com a protagonista...l'únic quadre pintat en dos ocasions i l'únic que tinc a la meua habitació penjat...i se m'havia oblidat!

Tornant a Henri Toulose Lautrec...

Era un home que se sentia a gust amb la marginalitat ja que mai superà el seu complexe pel fet de ser més menut que la resta degut a una malaltia per la consangueneïtat dels seus pares (qui eren cosins germans). Se m'entèn? Estic una mica rebuscada amb l'ordre de l'oració, mil disculpes.

Tot i vindre d'una familia de bé i per tant, gaudir de reconeixement en vida, cosa que pocs artistes poden afirmar...no passava de l'1,50, i es relacionava amb els "baixos fondos" sobretot amb los cabarets i el mític Moulin Rouge de Montmartre, sempre amb lo seua bastó i dins una petaca per anar fotent-li a l'alcohol!

lo meu pitjor enemic...

...barreja de dos idiomes imperialistes que es complementen i s'ajuden per conquerir el control del territori lingüístic mundial...
Spanglish!
...ahir va ser un dia ple de moments per recordar...un d'aquests moments en que es desperta quelcom dins teu fou quan vaig escoltar el poema d'una peruana, de nom Julia, amb ascendents xinesos, que estava escrit amb aquesta nova gran invenció que és l'spanglish!
Aleshores fou quan em vaig adonar de què els meus odis lingüístics s'unien fent força...i acá els teniu concentrats en 4 versos:

One mariposita
was flying in the garden
when, de repente, she dropped.
¡Ah, jijo! - She dijo.
I forgot to open my alitas!

...es deixa portar per les seues passions i els seus sentiments, a l'hora que es domina a si mateixa...

Superdona!

...em desperto de bon matí, esperant una nova jornada i pensant en el meu estimat blog que sense pensar-hi, o per aquest fet en si, queda en l'oblit. No buscaré subterfugis, sinó que me la "banco". Volia rememorar el camí cap a la superdona...segons Nietzsche, i els tres estats pels que hem de passar...

...comencem la vida sense saber molt bé cap a on anem, serà a mesura que passin los dies, mesos, anys...que passarem de la passivitat i el sofriment del camell, caracteritzant-nos per la resistència..a gafar un esperit més combatiu, guerrer, lluitador...

És quan som lleones que no podem parar de repetir la frase del Che:

"El odio como factor de lucha; el odio intransigente al enemigo, que impulsa más allá de las limitaciones del ser humano y lo convierte en una efectiva, violenta, selectiva y fría máquina de matar".

Però això no serà aparcat sinó que anirà més enllà...i així passarem a un estadi superior, el de la nena que apren i evoluciona, que crea, té futur...

I on anirem a parar?

A la superdona: s'anticipa, fa l'inesperat, utilitza la inteligència abans que la força (tot i que avui en dia haurem de fer un matxembrat per aconseguir els nostres fins), i tota la lluita es desenvoluparà mitjançant l'acció de la nostra ment, que descolocarà a l'adversari mitjançant l'efecte SORPRESA!

Així que tot depen de nosaltres...si volem algun canviar, l'haurem d'efectuar amb les nostres pròpies mans!

isme, isme, isme...pel darrere...SUFISME!

...no es teoría. No es un conocimiento que se pueda transmitir y aprender sólo a través de las palabras. Es un modo de vida que únicamente se puede aprender con la acción...

Sufisme!

Deixo el sectarisme, així que la nota s'acaba aquí...res d'esoterismes, però em picava l'atenció la meua ignorància quan contemplava un aparador d'una llibreria del centre de Buenos Aires. Em vaig quedar amb la quantitat de llibres sobre sufisme, i ja ho veieu, diu que el amor és la font de totes les formes de coneixement, de totes les acciones possibles, quan a mi em fa reaccionar més aviat l'odi, que l'amor...o és l'amor cap a l'ideal abans que l'odi cap aquell que s'interposa en el nostre camí cap a la llibertat? PROOOUUU

El pont que ens uneix, el pont que ens separa...

...estructura construïda per a salvar un obstacle físic, un riu, una vall, una carretera, una via de tren, etc... tot passant-hi per damunt. Actualment, són dissenyats i projectats per enginyers civils...

Pont!

Ahir se'm va complicar de tal manera que no vaig poder estar a temps a elaborar la nota. Mil disculpes! Tot naix en una trucada telefònica. Estava a la ràdio ahir al migdia quan de sobte truca una senyora de certa edat amb veu mig tremolosa dient-m si haviem enunciat el 70é aniversari del bombardeig de Gernika. Doncs no, per descuit nostre. Cal celebrar ni que sempre siguin desgràcies i derrotes (a la següent us conto més aniversaris). Ubiquem-nos:

...eren dos quarts de cinc de la tarda quan de sobte, començaren a caure les bombes sobre Gernika. La Legió Condor de l'alemanya de Hitler, donava suport així al bàndol nacional liderat pel "mismismo General Francisco Franco Bahamonde", contra les forces republicanes. Estem en plena Guerra Civil española (1936-39), on Bilbao suposava un nucli de resistència republicana i per tant, havia de ser exterminat"

I el pont? L'excusa i l'objectiu que els feixistes van utilitzar per justificar aquest atac aeri va ser la destrucció d'un pont que es trobava a les afores de la població i que curiosament va quedar intacte. Santa Innocència!

-------------------------------------------

I parlant de ponts, conta la llegenda...

Ens situem a Martorell, Catalunya, ara fa una pila de segles. Hi havia una dona de llarga edat que cada tarda creuava el pont situat en aquesta localitat per agafar aigua de la font que hi havia a l'altre costat del riu Llobregat. Fins que un bon dia, o no tan bo, el riu es desbordà i s'emportà tot el que trobà per davant, inclòs el pont...ai ai ai, pobra iaia que ja no podia passejar per les tardes tot creuant el pont i molt menys anar a buscar aigua de la font.

Però aquella nit les esperances resorgiren quan el diable s'aparegué a la iaia i li proposà que reconstruiria el pont a canvi de que deixés que s'emportés el cos i l'ànima de la primera persona que el creués. I així ho va fer, sense tindre en compte que el dia següent, quan el pont estava ja reconstruit, la iaia tirà un gat com a primer vianant.

I el diable no tingué més remei que quedar-se amb la seua ànima felina i el seu cos i bigotis...Pobre gat!

D'aquí sorgeix el Pont del Diable!

La gallina ha dit que no...

Un homenatge companyes i companys, a un gran cantautor, que per molt que hagin volgut embrutar el seu nom, subterfugiant el seu talent, per la capacitat de provocar somnolència...és...és...

Ara si que no tinc paraula, LO INEFABLE!

Pateixo el síndrome de Stendhal...canviant l'escenari de Firenze a Bs As...

La gallineta ha dit que prou, ja no vull pondre cap més ou, a fer punyetes aquest sou que fa tants anys que m´esclavitza.

I si em vénen ganes de fer-ne em faré venir un restrenyiment, no tindrà cap més ou calent el que de mi se n´aprofita.

...i és que de cantautor a cantautor, tiro perquè em toca un altra cançó...i és que ja no ens alimenten molles sinó que necessitem el pa sencer, com deia l'Ovidi...quan prenguem consciència de l'explotació que exerceixen sobre natros, podrem combatre-la!

I els galls que amb mi hauran de dormir els triaré sans i valents, que n´estic farta d´impotents que em fan passar nits avorrides.
Que quedi clar per sempre més, que jo de verge no en tinc res,i que, posats a fer, no em ve d´un segon restrenyiment.

...lo necessitem i ja...que dir d'aquesta lletra...per molts significa la negació a l'acceptació de l'status quo, i tornant a l'Ovidi, ara doncs cal que fem, que no esperem més...que fem i no Callem...Cada cop més fort i més clar...fer sentir la nostra veu...

La gallina ha dit que no, visca la revolució.

Lluis Llach

El valor de la paraula

Fa uns instants m'han dit que no sabia prometre...Potser té raó...falta de constància i de disciplina, i sobretot falta de capacitat per prometre allò que es diu...malhauradament, això s¡ha generalitzat en la nostra societat...i així no anem enlloc!

“…Ninguna revolucionaria termina, sin prolongarse en su lucha y en su ejemplo .

Su grito jamás se apaga, sin que encuentre el eco de mil gargantas jóvenes que lo renueven.

Su sangre jamás se coagula, sin que la asimile la tierra por la cual la derramó.

Esa es su única, íntima y reconfortante recompensa”.

Jorge Ricardo Masetti

MORT a l'Oncle Tom!

“Así como el amo de antaño usaba a Tom, el negro casero, para controlar a los negros del campo, hoy el mismo viejo amo tiene negros que no son más que modernos Tíos Tom, Tíos Tom del siglo XX, para controlarte y para controlarme, para controlarnos, para mantenernos pasivos, pacíficos y no violentos. Es Tom quien te hace no violento.

Es como cuando tú vas al dentista y te va a extraer un diente. Tú le pegarías cuando comienza a jalar. Entonces él coloca en tu boca algo llamado procaína, para que pienses que no te está haciendo daño. Por eso tú te sientas allí y porque tienes toda esa procaína en la boca, tú sufres pacíficamente. La sangre corre por tu boca, y tú no sabes qué es lo que está pasando. Porque alguien te ha enseñado a sufrir, pacíficamente.”

Malcolm X

D'on surt l'oncle Tom? Aquí rau el concepte de lluita fraticida, perquè com molt bé deia la guerrilla keniana dels Mau-Mau, la primera persona que s'oposa a la llibertat d'un africa/ana, és un altre africà/ana...

Si volem aconseguir la llibertat els primers que haurem de liquidar són les germanes i germans traïdors que no faran més que impedir-nos el camí cap a la independència en tots els sentits...mitjançant la seua passivitat i el seu rebuig a la violència.

I les Rote Zora (cèl·lules feministes revolucionàries alemanes, anys 70-90) ens dirien que la violència exercida pel poder i pel sistema, ha estat socialment acceptada, mentre que la resistència militant violenta, encara es veu amb mals ulls. La nostra violència intimida, mentre la seua gaudeix de legitimitat...i sino responeu allò que es preguntaren les Rote Zora:

¿Por qué no tiene un efecto intimidatorio el traficar con mujeres, sino quemar el coche del traficante?

No vull la seua pau...per això en despertar aquest matí, començo a pensar en crear una mica d'agitament (agite) com dirien acá, i vull pensar en que canviarem la història, en que no podem deixar que segueix aquest curs tan artificiós, on l'encara el poder...sinó mor l'Oncle Tom, mor el poble...

......................................................

...el relleno de todo espacio vacío en una obra de arte con algún tipo de diseño o imagen...
Horror vacui!

Horror vacui, horror vacui, horror vacui...és exactament lo que pateix l'Andrew...ja ho veieu en el seu disseny de les postals manufacturades de cumpleanys. La por al buit ha estat i és compartida per vikings, barrocs i rococós i islamistes...entre d'altres com l'Andrew. Se veu que Aristòtil, Plató, els estoics i altres filòsofs oposats a Demòcrit i als atomistes, eren antivacuistes!

"la naturaleza se resiste a tolerar la ausencia de aire; o sea, que la naturaleza aborrece el vacío",

quan avui en dia sabem que l'aire té tendència a repartir-se i okupar tot el recipient on es troba...i de moment encara no ha estat reprimit!

Vet aquí una vegada...

- He decidit que no cal que em quedi a casa esperant que algun idiota aconsegueixi travessar el bosc,

Bella Dorment

- I jo n'estic tipa, d'aquest fetitxista dels peus, us podeu imaginar que esculli la companya de la seua vida d'acord amb el número de sabata que fa?

Com podria aguantar un home així una dona que tingui una mica de respecte per si mateixa?

Ventafocs

Després de tindre cura de la casa dels set nans, estic ben tipa: no n'hi ha cap que tapés el tub de pasta de dents, ni que es rentés els mitjons bruts. No sóc ni delicada ni estúpida i per descomptat no sóc dèbil.

Qualsevol que s'encarregui d'una casa amb set homenets, sense tornar-se boja, ha de ser molt forta.

Esic farta de comportar-me com cal que ho facin les princeses.

Blancaneus

extret de...Les pàmfiles s'enfilen a una millor vida

el centaure Minooooo!!!

L'imagino a la cort del rei Minos preocupat de saber quina espècie de monstre inconfessable pot ser el Minotaure; si és tan espantós com diuen o si no serà potser encantador.

Un esprit non prévenu (Albert Camus)

...Ara fa uns anyets, com a tres o així, vaig trobar-me davant la confusió que comparteix molta gent entre allò que és un centaure i lo que seria un minotaure...Tot començà així:
Estava al menjador de casa al costat de la meua companya de pis de Tarragona (l'actual Mino) i vam començar a divagar sobre el nostre pas per l'institut, fins que sortí l'anècdota de que la Vane (lo Mino) tingué una temporada en que sempre que saludava a algú pel passadís, cridava minotaure.
Aleshores vam començar a parlar de què era un minotaure i li vaig dir que personalment em decantava pels centaures que feien més goig...així va ser com li vaig trencar el joc ja que es va adonar que havia estat confonent lo que era un minotaure, com el que es volia menjar als i les atenenques, per allò que era un centaure...
I què és què en la mitologia grega?
Era un monstre que tenia el cos d'home i el cap de toro...
Minotaure!

Eren unes criatures meitat home, meitat cavall...
Centaure!

TeAtRe...però quin?

...a la rama del arte escénico, relacionada con la actuación, que representa historias frente a una audiencia usando una combinación de discurso, gestos, escenografía, música, sonido y espectáculo...
Teatro!

Provinent del grec aquest terme ens vindria a dir que és un lloc per contemplar...però a l'hora d'elegir allò que volem contemplar, no és fàcil decidir-se. I sortir de lo convencional, molt menys. Per això cal donar un cop d'ull a dos tipus de teatre que em criden l'atenció...

Rememorant-nos a ara fa uns quants anyets, aproximadament 5, vaig fer una sortida a Praga amb l'institut, per celebrar el final d'aquell període, que amb un "estrany" em queda definit. Innocents com erem (ho continuem sent) vam descobrir una nova variant del teatre:
teatre negre.

Tot és negre, com diu lo nom. Fons negre, actrius o actors vestits de negre i llum negra que resalta els objectes fluorescents, que sembla que prenguin vida...tot un efecte òptic!Màgia, que segur que prove dels xinesos (amb tantes sombres xines i teatre de sombres...).

------------------------

En segon lloc, conta la llegenda que...

...un dia el senyoret TeAtRe anava passejant pel carrer...una explosió molt forta sortir d'un centre comercial, on una cèlula revolucionària feminista havia posat un artefacte. Al mateix moment, el senyoret sortir disparat per l'explosió i perdé la vista per sempre més...Així a

partir d'aquell dia passà a ser TeAtRe cec!

Teatre cec! i us preguntareu si té vista...doncs evidentment que no!Com el veuré doncs? Veure és l'últim que es fa...es tracta de treure de la marginalitat als altres sentits...


La defineixen com una forma particular i revolucionària...de sentir lo teatre...on la impossibilitat de l'us de la vista, obliga a descobrir mitjançant el tacte, olfacte i l'oïda. Tot un repte! Llàstima que a diferència del primer, aquest tipus no l'he vist mai...però tot té el seu temps...

ShoDo!

...eina per aconseguir mostrar l'interior de tu mateixa mitjançant l'acció de l'escriptura...

Caligrafia!

...i millor que millor...Caligrafia japonesa!

que per què dic això?

Avui he anat al jardí japonès a fer un taller de caligrafia japonesa...la idea em va conmoure quan la vaig veure a l'agenda, i tot per la nostra cutura manga. Tot bé d'un episodi de Ranma en que hi havia un combat de caligrafia...on s'enfrontaven amb uns picells gegants. Somniava poder-ho treure-ho de l'animació i que fos real. I així ha estat. Rodejada de tres profesores japoneses d'edat avançada, m'he anat introuïnt en el món del Shodo...però ha sigut más curt per mi...però intens, això si!

Els passos per escriure són els següents:

1) agrega aigua en un recipient negre (el suzuri)

2) mullar una mica de sumi (tinta xinesa sòlida) amb l'aigua

A part, explicar que el hanshi es el nom del paper japonès...tot i que avui les dones em deien que era paper d'arròs...i a sota d'aquest hi ha una tela negra suau que serveix com a carpeta per escriure còmodament.

...les tres, les quatre, les cinc...

¿y qué hora debe ser?

- se preguntaba Marcel Proust a À la recherche du temps perdu. Es un libro que siempre quisé leer...como esas veces que tienes una idea pero que no la llevas a la práctica..así se resume mi relación con esta obra literaria. Pero algun dia lo leeré...

"Puis elle commençait à me devenir inintelligible, comme après la métempsycose les pensées d’une existence antérieure ; le sujet du livre se détachait de moi, j’étais libre de m’y appliquer ou non ; aussitôt je recouvrais la vue et j’étais bien étonné de trouver autour de moi une obscurité, douce et reposante pour mes yeux, mais peut-être plus encore pour mon esprit, à qui elle apparaissait comme une chose sans cause, incompréhensible, comme une chose vraiment obscure. Je me demandais quelle heure il pouvait être."

Marcel Proust
À la recherche du temps perdu
Du côté de chez Swann

Junto al cuerpo, que creciendo...

junto al cuerpo, que creciendo
se perfecciona o se corrompe
de todos modos se modifica
la realidad está llena de movimiento
la persistencia de la razón es lo que inquieta
y deberes que nos imponen rigores de la obediencia
como si fueran eternos
al menos es lo que parecen
y nos aferramos tristemente a otra fe
o a la misma de siempre, pero
de otra manera que no es esta
que fue aquella
y que acompañó
las siestas nunca dormidas
Agustin Prina

Qué-mala!

...soporte lúdico basado en interpretaciones semánticas de palabras
integradas en una imagen...

Dibugrama!



No siempre todo empezará así...

Andaba por la calle sin rumbo fijo, y es que las opciones siempre resultan ser múltiples...estuve una hora deliberando si iría al teatro a ver la película que pasaban hoy o si mejor me iría a ver una exposición que hacia dias que quería visitar...y OBVIO (ayer descubrí que el nombre de alfajor no es Jorgito sino Obvio!), después de los largos empachos cinematográficos...me quedé con la segunda opción...los dibugramas de Soledad Stagnaro...no son dibugramas sin mas, sino que permiten reflexionar sobre el rol de la mujer a lo largo de la historia.

¿Nunca habéis inventado dibugramas? la verdad es que no soy muy versada en el arte pero recuerdo que de más chica intercalaba letras con dibujos para formar palabras...al estilo del programa del Bach de Si l'encerto l'endevino...

Concluyendo, podemos afirmar que no solo la sor está presa sino que son muchas mujeres las que hoy aguantan todo tipo de maltratos...por ello es recomendable organizar frentes de lucha contra este agresivo patriarcado...porque ante la violencia, violencia...para poner fin a todos los extravíos:

¿Extravíos?

Mujer joven se extravió sin darse cuenta, en una casa limpísima y ordenada, en la cocina de ollas relucientes, en las camas destendidas de sus hijos y en las enoooooooormes necesidades de su marido. De encontrarse ella misma, que venga a Mujeres Creando, para que le ayudemos a recuperar todos los años perdidos en su vida de casada.

Para conocer a estas fantásticas mujeres debemos ir a Bolivia, pero para las que no puedan hacerlo deben construir su alternativa en sus propias casas, en nuestro propio ámbito que no debe reducirse en el hogar...ho aconseguirem!

...capacidad para mover objetos o modificarlos utilizando la energía de la mente sin entrar en contacto físico en momento alguno...
Telekinesia!

Carrie White es una adolescente que sufre de acoso escolar en el instituto, apartada, ridiculizada y menospreciada por sus compañeras y compañeros, los profesores no son plenamente conscientes del calvario por el que sufre a pesar de que conocen el carácter de su madre - una fundamentalista cristiana -. Tras sufrir su primera menstruación en las duchas del instituto y ser, de nuevo, el objetivo de las burlas de sus compañeras de clase, descubrirá que puede mover objetos con sólo la voluntad de su mente, lo que provocará que su carácter instropectivo e inseguro comience a evolucionar lentamente.

...entraba la una de la madrugada, estaba tirada en el sofá de casa, y me encontré con una grata y terrorífica sorpresa: empezaba Carrie, la novela de Stephen King llevada a la gran pantalla por Brian de Palma, hará 30 años. Yo la había visto de pequeñita, pero sólo recordaba cuatro imágenes que se me quedaron grabadas en mente convirtiéndose en unos de los hechos (aunque ficticios), más escalofriantes de mi infancia.
Una fantástica Sissy Spacek en el baile de graduación, manchada de sangre de cerdo, la sala incendiada...el caótico final, vamos. Empezamos escalofriantemente con este film de terror y suspense, pero habrá tiempo para todo...
A destacar la impresionante juventud resplandeciente de John Travolta...quien lo ha visto y quien lo ve...
Antes de irme...comentar una anécdota del rodaje: Se llegó a filmar una escena que posteriormente fue eliminada, en donde Carrie hacía que llovieran del cielo pequeñas rocas, para incluir en el final de la película, pero la máquina que lo provocaba se atoró y se rompió. Entonces el equipo técnico optó por quemar la casa; a pesar de que ya habían filmado algunas escenas en el interior de la casa con las rocas, ellos consiguieron subsanar ese detalle.

Però la gent creix massa depressa

i tothom perd el temps en ximpleries...

...pero la gente crece demasiado deprisa

y todo el mundo pierde el tiempo en tonterias...

...pero la gente crece demasiado deprisa, ya lo he dicho, y lee poco y piensa mucho menos...un momento de reflexión entre pequeñas aportaciones, los pequeños detalles que construyen nuestra cotidianeidad...y hacen de la vida un arte!!