La vaca cega

Topant de cap en una i altra soca,

avançant d'esma pel camí de l'aigua,

se'n ve la vaca tota sola. És cega.

D'un cop de roc llançat amb massa traça,

el vailet va buidar-li un ull,

i en l'altre se li ha posat un tel: la vaca és cega.

Ve a abeurar-se a la font com ans solia,

mes no amb el ferm posat d’altres vegades

ni amb ses companyes, no: ve tota sola.

Ses companyes, pels cingles, per les comes,

pel silenci dels prats i en la ribera,

fan dringar l'esquellot, mentres pasturen l'herba fresca a l'atzar...

Ella cauria.

Topa de morro en l'esmolada pica i recula afrontada...

Però torna, i baixa el cap a l'aigua i beu calmosa.

Beu poc, sens gaire set.

Després aixeca al cel, enorme,

l'embanyada testa amb un gran gesto tràgic;

parpelleja damunt les mortes nines,

i se'n torna orfe de llum sota del sol que crema,

vacil·lant pels camins inoblidables,

brandant llànguidament la llarga cua.